“Les imprescindibles” (article d’Oriol Sorolla, membre de la PAHC de Sabadell)

No són mediàtiques, ni cares conegudes, no tenen comptes de twitter amb milers de seguidors, gairebé ningú pensa en elles a l’hora de fer xerrades, ponències ni debats representant a la PAHC, algunes parlen poc a la nostra assemblea setmanal de més de dues-centes persones, però són les imprescindibles.

Parlo de totes aquelles que amb la seva incansable tasca des de l’anonimat i la invisibilitat en un context de creixent mediatització, no ja de la política institucional, sinó també de la lluita revolucionària, garanteixen diàriament que el nostre col·lectiu tiri endavant i sigui un referent per altres espais similars. Perquè elles són les referents. D’elles aprenem cada dia i elles ens han canviat per sempre veient la seva capacitat de transformació personal i amb la seva voluntat indestructible de seguir sempre endavant, malgrat tot allò, que no és poc, que les oprimeix i les angoixa tant individual com col·lectivament. Són aquelles persones que en el seu moment van arribar desfetes a la PAHC, ensorrades per la pressió de perdre-ho tot. Tot excepte el més important, la dignitat. Són aquelles que van passar, a partir de la lluita conjunta, de sentir-se culpables individualitzades i atomitzades a víctimes, que no victimitzades, col·lectives. Parlo d’aquelles persones que en poques setmanes van entendre que la seva desgràcia no era fruït del seu fracàs personal, sinó d’un sistema econòmic i social que es basa en el robatori permanent a les classes populars a partir de l’acumulació per despossessió. I es van alçar, enmig de l’assemblea amb llàgrimes que ja no eren de pena sinó de ràbia i van explicar amb orgull que estaven disposades a lluitar. No ja pel seu cas, que sovint fins i tot, gràcies a la seva enorme solidaritat i empatia en ocasions gairebé deixen de banda, sinó pel col·lectiu, per la resta de companyes i companys i per a què el canvi d’arrel al què aspirem sigui possible d’una vegada per totes.

I sí, vivim plegades situacions duríssimes provocades per la massacre de classe que patim a diari, i en ocasions discrepem, ens discutim, hi ha desavinences personals i ens veiem superades i desbordades per la crua realitat. Però les imprescindibles de les que us parlo mai es rendeixen, i a partir d’un procés d’aprenentatge permanent i comunitari seguim endavant gràcies a la intel·ligència col·lectiva de la que ens hem sabut dotar. I les imprescindibles, segueixen destinant hores i hores de la seva vida al col·lectiu i a la col·lectivitat, a cada acció contra una entitat bancària, en cada manifestació, concentració i mobilització. Segueixen al peu del canó a cada assemblea, sortint cada dia al carrer, dormint més de vint nits, si cal, a la seu d’un Banc, sortint a encartellar, reciclant aliments i roba per a la resta de companyes, educant les criatures a la nostra ludoteca, donant suport psicològic a les companyes que més ho necessiten, creant un grup de dones per dotar-se d’un espai d’empodarament i d’aprenentatge en el feminisme. I un llarguíssim etcètera de tasques i més tasques invisibles, i d’un altre llarguíssim etcètera de persones que fan possible el que som i tot allò que aconseguim com a col·lectiu.

Per això, i després d’una preciosa reflexió que ahir em va fer una persona que m’estimo molt, deixeu-me donar-vos públicament les gràcies a totes les imprescindibles. Sou les que doneu sentit a l’entre totes tot i, sense vosaltres res seria possible. Ni a la PAHC ni enlloc. Sou i sereu, referents. Sempre i per sempre. La vostra lluita és la que segueix escrivint la història roja de la humanitat.