La de la Sara i l’Omar és una història de lluita i resistència; i una història, també, de frau, connivència i abusos de poder per part dels Mossos d’Esquadra i Unión de Créditos Inmobiliarios (UCI).
Comencem pels fets: era una nit de febrer del 2015, i la Sara i l’Omar entraven a okupar un pis d’Unión de Créditos Inmobiliarios (UCI). Feia una temporada que, sense ingressos i sense poder fer front al pagament del lloguer, l’okupació se’ls presentava com l’única alternativa viable. El que la parella no podia imaginar de cap manera és que els Mossos d’Esquadra, a l’hora d’identificar-los, s’extralimitarien en les seves funcions fins al punt d’acabar-los desallotjant per la força sota el pretext que en realitat el matrimoni no estava okupant l’habitatge sinó duent-hi a terme un robatori. Ni el fet que el pis portés anys abandonat, ni que la criatura de la parella -llavors en període de lactància- estigués malalta, va fer que la policia reconsiderés la seva actuació. La veritat, no ens estranya: l’operació, de tot menys garantista, no es tractava més que d’un nou episodi de racisme i classisme policial.
Gràcies a una concentració ràpidament organitzada per la PAHC de Sabadell la família només va haver de passar una nit a comissaria. Ja aleshores vam denunciar públicament els fets: era i és intolerable i innecessari legalment fer passar la nit a comissaria a una parella amb un nadó; i sospitem que si no hagués estat per la nostra pressió els hagués acabat caient una segona nit, de regal.
Per si aquesta actuació desproporcionada no fos prou, UCI ha apostat per seguir engreixant el muntatge policial, fins al punt de denunciar el matrimoni, i de treure’s de la màniga una persona que al·lega que tenia coses al pis (insistim: un habitatge abandonat des de feia anys) que la parella li hauria robat. Així doncs, ara mateix la Sara i l’Omar, només per haver lluitat per fer efectiu el dret a l’habitatge s’enfronten ara a una denúncia penal, absurda i fabulosa.
Dimarts 13 ens concentrarem davant Jutjats a les 11 del matí, per traslladar tot el nostre caliu i la nostra estima a les companyes injustament acusades, i per denunciar aquesta pràctica connivent en la fraudulència per part d’UCI i els Mossos d’Esquadra. No contents amb que l’habitatge no sigui un dret bàsic, sinó una mercaderia; no contents amb que les lleis protegeixin abans els grans tenidors que els ciutadans; UCI i els Mossos implicats en l’actuació decideixen prendre’s la justícia pel seu compte i castigar, encara més virulentament del que ho faria la llei, una família pel sol fet d’intentar-se procurar un sostre i una llar.
Encara que tot plegat acabi en absolució, a la Sara i a l’Omar ja ningú els traurà els mesos d’angoixa i incertesa. I encara ens preguntem: quants casos d’aquesta mena ocorren a casa nostra i no arriben a les nostres oïdes? És per tot això que tornem a insistir: les de baix tenim les de perdre si no ens organitzem per plantar cara col·lectivament als abusos dels poderosos. Unides, en canvi, som molt més fortes.
